Dia increïble i memorable. L’espectacle estava assegurat i la gran cohesió i bon rollo que hi ha al club van fer les delícies de tothom. Haviem treballat tota la setmana per assolir els nostres objectius i els petits equips que vam fer per la competició tenien 2 estratègies ben definides. La primera, sense dubte, era disfrutar, disfrutar al màxim d’un dia que prometia des del minut 0. La segona donar-ho tot com a equip i que al creuar la meta la sensació fos «millor no ho podiem haver fet».
Des de principis de setmana els nostres vikings van practicar les transicions, anar a roda, fer relleus de bici i còrrer de forma conjunta. Les proves en equip «exigeixen» que tots els membres siguin capaços de començar i acabar junts. Per puntuar, els grups open i femení èlit necessiten que 3 persones creuin la meta, mentre que pels èlit masculins 4. Però el que voliem era creuar-la tots de la mà. Un altre gran dessig era que el pronòstic de pluja i ventades fos un error de càlcul i que el terre es comencés a mullar quan tothom hagués acabat. Com vau poder veure, la pluja no va donar treva.
Diumenge 4 de Febrer, 07:30h. Arribem al Prac Nou del Prat per muntar la carpa i fer-nos amb un raconet estretègic des d’on podiem veure els 2 segments. Comencen a arribar els primers vikings, acompanyats de familiars i amics que animarien i donarien energía i suport en tot moment. Ja teniem l’equip al complert, tots eufòrics i amb la il·lusió de qui comparteix allò que més li apasiona. Som una petita gran familia, la familia vikinga del CTC.
Els equips open, que serien els primers en competir, comencen a preparar-se per entrar el material a boxes. Un cop tot queda enllestit i la zona de transició ben localitzada, tornem a la carpa, on estariem escalfant fins començar. A mesura que cada grup creuava l’arc de sortida, la resta de l’equip els esperava per animar-los, fent que el bon rollo estigués ben viu.
Després de 4 voltes al recorregut de cursa a peu, entrem a la T1 i agafem la bici. Teniem l’estrategia de relleus al cap, punt clau per fer un bon segment de ciclisme i que ningú es fatigués en excés. Si els relleus es feien al llarg del circuit i de forma continuada, tothom tindria oportunitat de descansar les cames mentre un dels companys tirava del grup. Un altre punt important era la comunicació; ens avisàvem quan el primer es despenjava i, com si fos una cursa d’atletisme, donava el testimoni al següent company. També ho feiem quan hi havia algún perill a la carretera (com les rotondes o els guals) o si calia abaixar o apujar el ritme per tornar a agrupar-nos i estar a roda un darrera l’altre.
Així va ser com vam completar els més de 20 kms, mentre que disfrutàvem dels ànims dels companys quan passavem de la recta que anava d’una punta a l’altre del parc. En aquest moment va ser quan la pluja va aparèixer, primeres gotes, terre moll. No va trigar gaire a convertir-se en un xàfec, de manera que els que continuàven a la bici van baixar el ritme, ara calia fer servir el cap, pensar en la seguretat de tots (perquè el més fàcil era anar-se a terra) i arribar a la T2. Els equips èlit, que van començar per la tarda, van enxampar el pitjor temps possible, tromba d’aigua amb ventades impressionants. Alló sí que va ser una lluita, però cada cop que rebien ànims tornava a dibuixar-se un gran somriure a la cara, sense importar el temporal que estaven aguantant.
La T2 va ser tot un desafiament. El fred que vam passar sobre la bici va fer que les mans quedessin congelades i sense senbilitat. Alguns van necessitar ajudar per treure’s el casc o posar-se les bambes. Però en aquest punt és on ens adonem de l’esperit de companyerisme i estima que hi ha entre els nostres vikings. Ningú s’ho va pensar i, encara que la transició fos més lenta, voliem als nostres companys amb nosaltres, voliem arribar a la meta agafats de la mà i celebrant-ho.
Només restàven 2 voltes i ja ho teniem. Últims metres a peu -¡amb el cul ple de fang de les esquitxades!-, sprint final, més contents que un gínjol i amb un repte més que aconsseguit. ¡Quina manera de passar el dia! Qualsevol diaria que estem bojos i, segurament tinguin raó, el que no saben encara és que aquesta bogeria es contagiosa i pot ser algún dia entenen perqué ho fem. L’únic que podem dir és que són aquests moments quan som més nosaltres per, sobretot, quan deixem sortir que els nens que tenim dintre.
Volem aprofitar per agraïr, de tot cor, als amics, familiars i companys que es van apropar per animar a tots els que competiem. Gràcies a vosaltres disfrutem encara més de l’experiència i ens doneu energia per fer-ho encara millor. A més, ens feu fotos i vídeos molt maques, cosa que ens permet compartir grans instants com els que vam viure diumenge passat. Moltíssimes gràcies per ser-hi sempre.
I ara sí! Aquí teniu un dels videos que hem preparat amb més ganes que mai, esperem que us agradi tant com a nosaltres!